Posts Tagged ‘vocabulari’

Distinció entre conèixer i pensar (Hannah Arendt)

Setembre 7, 2016

En traçar una  línia divisòria entre veritat i significat, entre conèixer i pensar, i insistir en la seua importància, no pretenc negar la connexió entre la cerca del significat que duu a terme el pensament i la cerca de la veritat, pròpia del coneixement. En formular la pregunta del significat, que manca de resposta, els homes es mostren com a éssers interrogants. Darrere de totes les preguntes cognitives per a les quals els homes troben resposta aguaiten les que no la tenen, que semblen completament ocioses i com a tals han sigut sempre denunciades.

Hannah Arendt, La vida de l’esperit.

Sobre l’avorriment i el ‘sentit del temps’ (Thomas Mann, La muntanya màgica)

Agost 16, 2016

Sobre l’essència de l’avorriment s’han estès diversos conceptes erronis. En conjunt es creu que l’interès i la novetat del contingut “fan passar” el temps, o sigui, que l’escurcen, mentre que la monotonia i la buidor n’afeixuguen i frenen el pas. Això no és ben bé exacte. Perquè encara que la buidor i la monotonia puguin allargar i fer “avorrits” els moments i les hores, els grans i els màxims espais de temps els disminueixen fins al no res. Inversament, un contingut ric i interessant és prou capaç d’escurçar i alleugerir les hores i també el dia, però comptat a gran escala confereix al pas del temps eixamplament, pes i solidesa, de manera que els anys rics en esdeveniments passen molt més a poc a poc que no els mísers, buits, lleus, els quals el vent s’enduu d’una bufada i passen volant. Allò que s’anomena avorriment, doncs, en el fons és més aviat una morbosa distracció del temps, a causa de la monotonia: amb la regularitat ininterrompuda, els grans lapses de temps s’encongeixen d’una manera esparveradora. Quan un dia és com tots, tots els dies són com un de qualsevol. I, amb uniformitat completa, la vida més llarga seria viscuda com si fos curtíssima i s’esvaniria sense adonar-nos-en. L’habituació és com l’adormiment o potser l’esllanguiment del sentit del temps, i si els anys de joventut es viuen a pleret, però la vida posterior sempre transcorre i avança més de pressa, això també ha de dependre per força de l’habituació. Sabem prou que intercalar costums diversos i nous és l’únic mitjà de mantenir la nostra vida, de refrescar el nostre sentit del temps, d’aconseguir, al capdavall, un rejoveniment, refermament, alentiment de la nostra vivència del temps i, amb això, la renovació de la sensació de viure. Aquesta és la finalitat del canvi de llocs i d’aires, del viatge al balneari, el restabliment que comporta la variació i l’episodi. Els primers dies d’una nova estada tenen un ritme jovenívol, això és, puixant i prolix –si fa no fa, són sis o vuit dies. Després, a mesura que van passant, en anar-se un “adaptant”, s’hi observa un escurçament progressiu: qui sent adhesió per la vida, o més ben dit, qui voldria adherir-se a ella, s’adona amb basarda que els dies tornen a començar a ser lleus i a escapolir-se; i la darrera setmana, en cas de ser-ne potser quatre, té una velocitat i fugacitat que fa por. Certament, haver reviscolat el sentit del temps aleshores ajuda a superar aquest episodi i es fa notar quan es retorna a la regularitat. Després del canvi, els primers dies a casa també es viuen d’una forma nova, prolixa i jovenívola, però només uns pocs, perquè un s’adapta més de pressa a la regularitat que no pas a la seva interrupció, i quan el sentit del temps viu el cansament de l’edat, o bé no ha estat mai gaire desenvolupat –un senyal de debilitat vital innata–, aleshores torna a adormir-se ràpidament i vint-i-quatre hores després ja és com si no s’hagués estat mai fora i, el viatge, com el somni d’una nit.

Thomas Mann, “Excurs sobre el sentit del temps”, en La muntanya màgica, cap. 4. Proa, Barcelona, 1994, pàgs. 131-132. Traducció de Carme Gala

La veritat no és un concepte científic

Mai 1, 2013

“La verdad no es un concepto científico. Nosotros (los científicos) hacemos modelos del mundo, intentamos validarlos lo mejor posible y que sean predictivos; es decir, que cuando surge un nuevo dato el modelo lo pueda explicar. Esto es lo más cercano a la verdad que se puede llegar. Y no se puede negar la capacidad de las teorías científicas para explicar el mundo, más allá de cualquier visión religiosa.”

Ricard Solé. Entrevista publicada en el diari El País, el 14 de juliol de 2012

http://cultura.elpais.com/cultura/2012/07/11/actualidad/1342019165_932644.html?rel=rosEP

Filòsof (A. Comte-Sponville)

Març 4, 2013

¿Qué es un filósofo? Es alguien que practica la filosofía, o dicho de otra manera, que se sirve de la razón para intentar pensar el mundo y su propia vida, con la finalidad de acercarse a la sabiduría o a la felicidad. ¿Se enseña eso en la escuela? Debe enseñarse, porque nadie nace filósofo, y porque la filosofía es, en primer lugar, un trabajo. Tanto mejor si empieza en la escuela. Lo importante es que empiece, y no se detenga. Para filosofar, nunca es demasiado pronto ni demasiado tarde, decía más o menos Epicuro, porque nunca es demasiado pronto ni demasiado tarde para ser feliz. Digamos que sólo es demasiado tarde cuando ya no se puede pensar en absoluto. Eso puede suceder. Razón de más para no demorarse en filosofar.

André Comte-Sponville: Diccionario filosófico. Barcelona, Paidós, 2003 (Paidós Contextos), pàg. 231.

Pensar

Juny 29, 2011

Maite Larrauri, La llibertat segon Hannah Arendt. Tàndem, València, 2001. Col. Filosofia per a profans, 3. Il•lustracions de Max. Pàgs. 20-31.

En la introducció de La vida de l’esperit, Arendt afirma que un dels motius que la va portar a escriure aquell llibre va ser el procés judicial a Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS i un dels majors criminals nazis, partidari de la Solució Final o de l’extermini total dels jueus. El judici es va celebrar a Jerusalem i Hannah Arendt el va seguir de molt a prop en qualitat de periodista del New Yorker.
La crònica d’Arendt recull la seua pròpia reacció davant les respostes que Eichmann donava en el judici. La impressionava la quantitat de coses superficials que l’acusat podia arribar a dir, el conjunt d’estereotips, frases fetes o clixés amb els quals s’expressava. Tantes banalitats, tants llocs comuns anodins posaven de manifest una gran manca d’autenticitat, com si els actes pels quals era jutjat no hagueren estat motivats per cap tipus de reflexió, com si l’obediència als seus superiors, en la qual es justificava, fóra la conseqüència d’un llenguatge que li haguera impedit veure la realitat. A Hannah Arendt, un ser tan insignificant acabava per semblar-li ridícul i confessava no haver pogut contenir la riallada quan llegia les actes del procés. Aquelles riallades mai no li serien perdonades; la titlaran d’antisionista i la polèmica que desencadenaren la va perseguir la resta de la seua vida.
Arendt descobreix en Eichmann una persona vulgar, no un monstre ni un dimoni. És fàcil comprendre que molts dels que eren perseguits per Eichmann preferesquen considerar-lo un enemic grandiós. Però en la mirada d’Arendt és un ésser humà petit i mediocre. Per això, en els seus articles per al New Yorker va parlar de la “banalitat del mal”. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Dignitat

gener 30, 2011

 

La dignitat és un valor moral intrínsec a la persona.

 

Des del Renaixement, amb Pico della Mirandola, la dignitat ha estat considerada com el tret específic de l’ésser humà, que el converteix en superior a la resta dels altres éssers vius. Aquesta superioritat rau en la capacitat de “modelar-se un mateix”1, és a dir, dotar de sentit l’existència pròpia (que és individual, singular) i decidir com volem viure: cada persona ha de decidir què és per a ella la bona vida.

  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Dogmatisme i fanatisme

Desembre 5, 2010

Vos recomane la lectura de la ressenya publicada per Manuel Cruz al suplement Babelia (El País, 4 desembre 2010) on fa una distinció molt interessant entre el dogmàtic i el fanàtic.

http://www.elpais.com/articulo/portada/siempre/otros/elpepuculbab/20101204elpbabpor_39/Tes

Kant – vocabulari

Abril 28, 2010

En acabar de llegir el text de Kant (Pròleg a la segona edició de la Crítica de la Raó Pura), hauràs de saber definir i explicar els següents termes:

a priori, a posteriori, categories, dogmatisme, enteniment, experiència, fenomen – cosa en si, idees, intel·ligible – suprasensibleintuïció, metafísica, noümen, pensar, raó, sensibilitat, trascendental.