Posts Tagged ‘Hannah Arendt’

Distinció entre conèixer i pensar (Hannah Arendt)

Setembre 7, 2016

En traçar una  línia divisòria entre veritat i significat, entre conèixer i pensar, i insistir en la seua importància, no pretenc negar la connexió entre la cerca del significat que duu a terme el pensament i la cerca de la veritat, pròpia del coneixement. En formular la pregunta del significat, que manca de resposta, els homes es mostren com a éssers interrogants. Darrere de totes les preguntes cognitives per a les quals els homes troben resposta aguaiten les que no la tenen, que semblen completament ocioses i com a tals han sigut sempre denunciades.

Hannah Arendt, La vida de l’esperit.

Pensar

Juny 29, 2011

Maite Larrauri, La llibertat segon Hannah Arendt. Tàndem, València, 2001. Col. Filosofia per a profans, 3. Il•lustracions de Max. Pàgs. 20-31.

En la introducció de La vida de l’esperit, Arendt afirma que un dels motius que la va portar a escriure aquell llibre va ser el procés judicial a Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS i un dels majors criminals nazis, partidari de la Solució Final o de l’extermini total dels jueus. El judici es va celebrar a Jerusalem i Hannah Arendt el va seguir de molt a prop en qualitat de periodista del New Yorker.
La crònica d’Arendt recull la seua pròpia reacció davant les respostes que Eichmann donava en el judici. La impressionava la quantitat de coses superficials que l’acusat podia arribar a dir, el conjunt d’estereotips, frases fetes o clixés amb els quals s’expressava. Tantes banalitats, tants llocs comuns anodins posaven de manifest una gran manca d’autenticitat, com si els actes pels quals era jutjat no hagueren estat motivats per cap tipus de reflexió, com si l’obediència als seus superiors, en la qual es justificava, fóra la conseqüència d’un llenguatge que li haguera impedit veure la realitat. A Hannah Arendt, un ser tan insignificant acabava per semblar-li ridícul i confessava no haver pogut contenir la riallada quan llegia les actes del procés. Aquelles riallades mai no li serien perdonades; la titlaran d’antisionista i la polèmica que desencadenaren la va perseguir la resta de la seua vida.
Arendt descobreix en Eichmann una persona vulgar, no un monstre ni un dimoni. És fàcil comprendre que molts dels que eren perseguits per Eichmann preferesquen considerar-lo un enemic grandiós. Però en la mirada d’Arendt és un ésser humà petit i mediocre. Per això, en els seus articles per al New Yorker va parlar de la “banalitat del mal”. Llegeix la resta d’aquesta entrada »