Posts Tagged ‘fragments’

Necessitat de la filosofia

febrer 8, 2018

“… el coneixement de la filosofia, sense que siga un primer pas en la formació de filòsofs, professionals o no, ja és valuós per si mateix. Fer pensar i repensar les qüestions humaníssimes de sempre, fomentar  l’anàlisi, l’esperit crític, formar ciutadans que avaluen i sospesen el pensament rebut o que se’ls vol fer
adoptar, és una tasca absolutament necessària si no volem una societat submissa i consumidora, no sols de coses, sinó de lemes, consignes, proclames i eslògans. Cal fomentar l’existència d’individus que siguen els jutges dels pensaments que puguen acabar fent seus, que masteguen les idees abans d’engolir-les i que no ho facen de manera acrítica o automàtica. El pensament que s’accepta sense judicar prèviament
és un prejudici, i els prejudicis creen murs, generen vies inevitables, sense opcions ni alternatives. Sense les alternatives, el pensament propi deixa d’existir i un pensament que no és propi no és pensament de veritat. Fins i tot aquest últim ha de ser sotmès a escrutini, i no deixar que es solidifique per sempre. Convé que hi haja individus que qüestionen i es qüestionen, que pregunten i es pregunten, que continuen
preguntant quan semble que estiga clar allò que no pot ser mai clar del tot; que possibiliten continuar avançant.”

Tobies Grimaltos: “El joc de pensar o dels professors universitaris i la divulgació”, Filosofia, ara! Revista per a pensar. filoara.cat – Vol. 2 (2016) No. 01.

 

Anuncis

Marina Garcés, DIY (‘Do it yourself’)

Setembre 4, 2017

(…) ensenyar a l’escola o a la universitat s’ha convertit a confeccionar i oferir kits d’aprenentatge: dossiers de lectures triades, ordenades i fotocopiades, guies d’activitats degudament seqüenciades en el temps, instruccions per a cada pas de l’activitat dins i fora de l’aula, objectius i formularis d’autoavaluació. Alguns, d’això, en diuen autoformació. Educació sense professors. I arriben a creure que és emancipador de la jerarquia o de l’autoritat.

El discurs de l’autosuficiència és avui el cavall de Troia d’una nova operació de subordinació que ens condemna a la dependència. No ens deixem preparar el kit d’experiències de la nostra vida. Anem a trobar els materials, les idees i els problemes. Anem a buscar els sabers que altres ens poden transmetre. Aprenguem a detectar les necessitats que realment tenim, els problemes que veritablement ho són i els elements amb què podem fer un salt més enllà del que mai, algú, haurà previst per a nosaltres.

Marina Garcés, “DIY (’Do it yourself’)”, en ara.cat, 23 gener 2016 [http://www.ara.cat/suplements/diumenge/DIY-Do-it-yourself_0_1510048996.html]

Xavier Antich, No et posis filosòfic!

Agost 11, 2017

…, sembla que a la filosofia, des de sempre, se li ha retret el seu treball amb les idees. Però què són les idees si no allò de què també està feta la nostra vida? Som éssers fonamentalment lingüístics, perquè tot el que som, en part, arriba a ser-ho perquè som capaços de dir-ho. ¿I com es pot dir alguna cosa si, en allò que diem, amb les paraules que l’expressa, no hi ha, també, indestriablement, una idea que li dona dimensió abstracta i, així, la converteix en matèria de pensament, és a dir, en matèria digna de ser pensada? ¿O és que hi ha un llenguatge mental o verbal que no passi pel pensament? La veritat és que, sentint segons qui, seria fàcil de dir que sí: que hi ha qui no deixa de dir paraules, però que, de pensament, no n’hi ha gens. Però, mal que ens pesi reconèixer-ho en alguns, no podem ni tan sols parlar si no és perquè les paraules sorgeixen del pensament. Una altra qüestió és com són les idees, perquè n’hi ha d’útils i d’inútils. Idees que ens fan mal i d’altres que ens salven la vida. Idees que ens permeten emancipar-nos i d’altres que ens sotmeten i humilien. Idees, també, i aquestes són les bones, capaces de canviar el món. Per a bé, s’entén, esclar.

Xavier Antich, “No et posis filosòfic!” (ara.cat, 16.07.2017)

http://www.ara.cat/suplements/diumenge/No-et-posis-filosofic_0_1833416651.html

Olympe de Gouges (Montalban, 7 de maig del 1748 – París, 3 de novembre del 1793)

Mai 7, 2017
269 años del nacimiento de Olympe de Gouges, la indomable que escandalizó a los revolucionarios franceses

Jean-Luc Nancy: els reptes del pensament filosòfic actual

Març 18, 2017

Para la filosofía, nada viene dado. Ningún significado puede considerarse evidente. Por ejemplo, no se puede hablar de “hombre”, de “sociedad” o de “ciencia” como si cada una de estas palabras designase una realidad bien identificada. El desafío consiste precisamente en no aferrarse a ninguna identidad adquirida. Para el filósofo, nada puede darse por sentado. En cada momento, hay que reconsiderar los significados preconcebidos y establecidos, y abrir otras posibilidades.

(Elena Cué, entrevista a Jean-Luc Nancy)

http://www.alejandradeargos.com/index.php/es/completas/9-invitados-con-arte/579-entrevista-a-jean-luc-nancy

Sobre l’avorriment i el ‘sentit del temps’ (Thomas Mann, La muntanya màgica)

Agost 16, 2016

Sobre l’essència de l’avorriment s’han estès diversos conceptes erronis. En conjunt es creu que l’interès i la novetat del contingut “fan passar” el temps, o sigui, que l’escurcen, mentre que la monotonia i la buidor n’afeixuguen i frenen el pas. Això no és ben bé exacte. Perquè encara que la buidor i la monotonia puguin allargar i fer “avorrits” els moments i les hores, els grans i els màxims espais de temps els disminueixen fins al no res. Inversament, un contingut ric i interessant és prou capaç d’escurçar i alleugerir les hores i també el dia, però comptat a gran escala confereix al pas del temps eixamplament, pes i solidesa, de manera que els anys rics en esdeveniments passen molt més a poc a poc que no els mísers, buits, lleus, els quals el vent s’enduu d’una bufada i passen volant. Allò que s’anomena avorriment, doncs, en el fons és més aviat una morbosa distracció del temps, a causa de la monotonia: amb la regularitat ininterrompuda, els grans lapses de temps s’encongeixen d’una manera esparveradora. Quan un dia és com tots, tots els dies són com un de qualsevol. I, amb uniformitat completa, la vida més llarga seria viscuda com si fos curtíssima i s’esvaniria sense adonar-nos-en. L’habituació és com l’adormiment o potser l’esllanguiment del sentit del temps, i si els anys de joventut es viuen a pleret, però la vida posterior sempre transcorre i avança més de pressa, això també ha de dependre per força de l’habituació. Sabem prou que intercalar costums diversos i nous és l’únic mitjà de mantenir la nostra vida, de refrescar el nostre sentit del temps, d’aconseguir, al capdavall, un rejoveniment, refermament, alentiment de la nostra vivència del temps i, amb això, la renovació de la sensació de viure. Aquesta és la finalitat del canvi de llocs i d’aires, del viatge al balneari, el restabliment que comporta la variació i l’episodi. Els primers dies d’una nova estada tenen un ritme jovenívol, això és, puixant i prolix –si fa no fa, són sis o vuit dies. Després, a mesura que van passant, en anar-se un “adaptant”, s’hi observa un escurçament progressiu: qui sent adhesió per la vida, o més ben dit, qui voldria adherir-se a ella, s’adona amb basarda que els dies tornen a començar a ser lleus i a escapolir-se; i la darrera setmana, en cas de ser-ne potser quatre, té una velocitat i fugacitat que fa por. Certament, haver reviscolat el sentit del temps aleshores ajuda a superar aquest episodi i es fa notar quan es retorna a la regularitat. Després del canvi, els primers dies a casa també es viuen d’una forma nova, prolixa i jovenívola, però només uns pocs, perquè un s’adapta més de pressa a la regularitat que no pas a la seva interrupció, i quan el sentit del temps viu el cansament de l’edat, o bé no ha estat mai gaire desenvolupat –un senyal de debilitat vital innata–, aleshores torna a adormir-se ràpidament i vint-i-quatre hores després ja és com si no s’hagués estat mai fora i, el viatge, com el somni d’una nit.

Thomas Mann, “Excurs sobre el sentit del temps”, en La muntanya màgica, cap. 4. Proa, Barcelona, 1994, pàgs. 131-132. Traducció de Carme Gala

Platonisme i filosofia de la ciència

Octubre 21, 2015

A mí, como supongo que a ustedes, se les contó una historia de los pensadores griegos más o menos como esta. A los griegos lo que les iba era la observación pura, la contemplación. Desde esta perspectiva, se dedicaron, principalmente, a teorizar, a crear grandes y hermosas teorías, como la de las ideas platónicas o el hilemorfismo aristotélico. Es verdad, con todo (dicen), que también hubo griegos dedicados a la técnica. Constituyen esas rarezas entre las que se mueven los especialistas de la llamada “historia de la ciencia y la técnica”. Unas curiosidades, por cierto, impuras, porque impuro era el contacto con la materia y, particularmente, la materia viva muerta. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Deliberació, educació i bioètica

Març 21, 2014

“Para poder deliberar, para no ser integrista, se requiere un psiquismo bastante sano. Se requiere airear el inconsciente y ser capaz de controlar la angustia que a todos nos produce el hecho de no tener toda la razón y de pensar que el otro puede tenerla también. Eso genera angustia, y ése es un sentimiento inconsciente que desencadena mecanismos de defensa del yo, como la negación del contrario o la agresión. Ello impide un diálogo verdadero, que consiste, en primer lugar, en escuchar al otro, y en segundo lugar, en admitir que puede tener razón y que su punto de vista me puede enriquecer. Mi tesis es que nunca se podrá llegar a la democracia deliberativa si antes no hay una sociedad deliberativa. Hemos de educar a la sociedad para que pueda deliberar. Amy Gutmann sostiene que la deliberación debería ser el método básico de educación ya desde la enseñanza primaria, en lugar de la imposición del propio punto de vista o la mera transmisión de conceptos dogmáticos. Yo entiendo la bioética como una disciplina que intenta educar en la deliberación para gestionar prudentemente los problemas del cuerpo, la salud y la muerte, y ese mismo planteamiento se puede aplicar en otros ámbitos.”

Entrevista a Diego García, catedràtic d’Història de la Medicina i Director del Màster de Bioètica a la Universitat Complutense de Madrid.

http://elpais.com/diario/2006/01/29/eps/1138519610_850215.html

Comte-Sponville: què és la filosofia?

Novembre 22, 2012

Filosofar es pensar por uno mismo; pero nadie puede lograrlo verdaderamente sin apoyarse en el pensamiento de otros, especialmente en el de los grandes filósofos del pasado. La filosofía no es solamente una aventura; es también un trabajo que no puede llevarse a cabo sin esfuerzo, sin lecturas, sin herramientas. Los primeros pasos suelen ser arduos y desaniman a más de uno.

(…) Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Searle: sobre els problemes filosòfics i el futur de la filosofia

Novembre 18, 2012

Dado que este artículo está pensado para una audiencia predominantemente científica, comenzaré explicando algunas de las similitudes y diferencias entre la ciencia y la filosofía.  No hay una división precisa entre una y otra. Ambas son, en principio, universales en lo referente a su temática y buscan la verdad. Aunque no haya una clara línea divisoria hay importantes diferencias de método, estilo y presuposiciones. Los problemas filosóficos suelen poseer tres características relacionadas que los problemas científicos no poseen. En primer lugar, la filosofía se ocupa en gran parte de cuestiones para las que aún no se ha encontrado una forma satisfactoria y sistemática de resolverlas. En segundo lugar, las cuestiones filosóficas suelen componerse de lo que llamaré preguntas referidas a “marcos conceptuales”; es decir, se ocupan de grandes marcos de fenómenos en vez de preguntas específicas e individuales. Y en tercer lugar, las cuestiones filosóficas se refieren típicamente a problemas conceptuales; habitualmente son cuestiones acerca de nuestros conceptos y la relación entre nuestros conceptos y el mundo que representan. Llegeix la resta d’aquesta entrada »