Posts Tagged ‘cinema’

El experimento (2001), d’Oliver Hirschbiegel

Novembre 4, 2012

Dades sobre la pel·lícula: http://www.filmaffinity.com/es/film156441.html

Informació sobre l’experiment de la presó de Stanford (1971):

http://es.wikipedia.org/wiki/Experimento_de_la_c%C3%A1rcel_de_Stanford

http://www.prisonexp.org/espanol/

Entrevista d’Eduard Punset a Philip Zimbardo, director de l’experiment de 1971 (33 minuts) (Redes, número 54):

http://www.redesparalaciencia.com/2559/redes/2010/redes-54-la-pendiente-resbaladiza-de-la-maldad

Crítiques de la pel·lícula:

José David Cáceres, a Miradas de Cine: http://www.miradas.net/0204/criticas/2002/0204_elexperimento.html

Reflexió de Juan Carrión (Jano 2.0): http://juancarrion.wordpress.com/2011/06/01/el-poder-de-la-situacion-reflexiones-sobre-el-experimento-de-la-carcel-de-stanford/

Comentari de la pel·lícula en Medycine: http://medicinaycine.blogspot.com.es/2012/08/el-experimento-das-experiment.html

Document pdf on es fa una comparació entre l’experiment real i les situacions de la pel·lícula. Relaciona l’experiment de Zimbardo amb l’experiment de Milgram. En les pàgines finals es reprodueix una entrevista feta al director Oliver Hirschbiegel (trobat a internet). [El experimento (2001) Oliver Hirschbiegel]

Trainspotting

Abril 22, 2011

Trainspotting (Gran Bretanya, 1996)

Director: Danny Boyle.

Guió: John Hodge, basat en la novel·la homònima d’Irvine Welsh.

Fotografia: Brian Tufano

Muntatge: Masahiro Hirakubo.

Vestuari: Rachael Fleming.

Protagonistes: Ewan McGregor (Mark Renton), Robert Carlyle (Frankie Begbie), Jonny Lee Miller (Sick Boy), Ewen Bremner (Spud), Kelly MacDonald (Diane), Kevin McKidd (Tommy).

Durada: 94 min.

Més informació: http://www.imdb.es/title/tt0117951/

 

Trainspotting conta la vida d’una colla d’amics, alguns d’ells enganxats a l’heroïna, cap als darrers anys de la seua joventut. Arribats a l’edat en què tenen autonomia per a poder elegir la seua vida i decidir què volen fer amb ella, es troben amb uns models, heretats de la generació que els ha precedit (la dels pares, la de l’escola, la de la política, la de la societat), que no tenen cap atractiu ni representen res de positiu ni de desitjable per a ells. La qual cosa els duu a no elegir res del que la societat els ofereix. Aquesta postura crítica queda ben patent només començar la pel·lícula, en aquestes paraules del personatge protagonista, Mark Renton:

Elige la vida. Elige un empleo. Elige una carrera. Elige una familia. Elige un televisor grande que te cagas. Elige lavadoras, coches, equipos de compact disc y abrelatas eléctricos. Elige la salud, colesterol bajo y seguros dentales. Elige pagar hipotecas a interés fijo. Elige un piso piloto. Elige a tus amigos. Elige ropa deportiva y maletas a juego. Elige pagar a plazos un traje de marca en una amplia gama de putos tejidos. Elige bricolaje y preguntarte quién coño eres los domingos por la mañana. Elige sentarte en el sofá a ver tele-concursos que embotan la mente y aplastan el espíritu mientras llenas tu boca de puta comida basura. Elige pudrirte de viejo cagándote y meándote encima en un asilo miserable, siendo una carga para los niñatos egoístas y hechos polvo que has engendrado para reemplazarte. Elige tu futuro. Elige la vida… ¿pero por qué iba yo a querer hacer algo así? Yo elegí no elegir la vida: elegí otra cosa. ¿Y las razones? No hay razones. ¿Quién necesita razones cuando tienes heroína?

El problema d’aquesta no-elecció és que tampoc no resol el problema de la vida: fer allò que done sentit a la teua existència i et permeta atènyer la felicitat. No és gens atractiva ni agradable la vida de l’heroïnòman (la pel·lícula ens ho mostra ben clarament: dependència, aïllament social, desinterès i projectes de vida, sobredosis, hepatitis i sida,…). La societat tampoc no sap què fer amb ells ni amb tota la gent que diu no a les formes socialment acceptades de vida. És clar que la societat no els nega el seu ajut, en forma d’assistència sanitària, prestacions d’atur i programes de desintoxicació amb metadona; però no els
proposa cap altra alternativa. Mark Renton vol sortir d’aquest carreró sense sortida, i finalment intenta integrar-se a la societat, elegint la vida, ço és, elegeix dur un estil normal de vida. I per fer-ho, ha de trair els seus amics furtant-los els diners que han obtingut de la venda de jaco (heroïna). Però tampoc no semblen massa engrescadores les seues paraules finals:

Lo cierto es que soy una mala persona, pero eso va a cambiar, yo voy a cambiar. Es la última vez que hago algo así. Ahora voy a reformarme y dejar esto atrás, ir por el buen camino y elegir la vida. Estoy deseándolo, voy a ser igual que vosotros. El trabajo, la familia, el televisor grande que te cagas, la lavadora, el coche, el equipo de compact disc y el abrelatas eléctrico, buena salud, colesterol bajo, seguro dental, hipoteca, piso piloto, ropa deportiva, traje de marca, bricolaje, teleconcursos, comida basura, niños, paseos por el parque, jornada de nueve a cinco, jugar bien al golf, lavar el coche, jerseys elegantes, navidades en familia, planes de pensiones, desgravación fiscal… ir tirando mirando hacia delante hasta el día en que la palmes.

Descarrega’t ací les activitats sobre la pel·lícula.

Te doy mis ojos

Març 1, 2011

Pel·lícula d’Icíar Bollaín, de l’any 2003, que conta la història dramàtica de Pilar, víctima de maltractament per part del seu home Antonio. Retrata molt bé el problema de la violència de gènere.

Després de veure la pel·lícula, haureu de contestar les activitats i lliurar-me-les per escrit (a mà)

Haz lo que debas – comentaris

Juny 27, 2010

A continuació transcric alguns fragments dels comentaris, fets per l’alumnat de quart, sobre la pel·lícula de Spike Lee, Haz lo que debas (Do the Right Thing), estrenada el 1989.

La pel·lícula ens presenta una  crítica dels comportaments i les actituds violentes, racistes i insolidàries. (…) Mookie en un principi intenta mantindre’s al marge del boicot de Chicharra a la pizzeria de Sal, ja que Sal és el seu cap i qui li paga i Chicharra és amic seu, fins que la policia acaba matant Radio Raheem i, aleshores, culpa a Sal de la seua mort. (La conclusió a que arribe al final de la pel·lícula és) que els conflictes racials no s’han de solucionar mitjançant la violència, sinó amb el diàleg. Spike Lee ens vol explicar que cal saber conviure amb qualsevol persona i vol fer-nos veure que tots som iguals. Crec la pel·lícula és pessimista, ja que tot acaba d’una forma que no és l’adequada. (Héctor Botella Puchades, 4tA).

Jo pense que el que Spike Lee vol reflectir amb la pel·lícula és la tensió que es respira a diari a dins d’un barri on conviuen italoamericans, hispanoamericans, afroamericans i asiàtics, com ara Brooklyn. Es  pot veure també que ells es queixen de la situació en què es troben, però, molts  d’ells, es creen aqueixa situació aïllant-se del món exterior al seu barri i no permetent l’accés a forasters. (…) La majoria dels personatges comencen calmats i se´ns mostra el barri com una  barri qualsevol en un dia normal, però va avançant el dia i l’ambient es tensa cada vegada més fins que desemboca en un esclat de violència multitudinari contra la pizzeria de Sal. No crec que tinguen res en contra de Sal, però sí contra els blancs en general, perquè no tenen en compte els seus drets  com a persones (tenim l’exemple de quan maten a Radio Raheem). És com una forma de reivindicar-se i dir “no ens anem a quedar callats” i trien la pizzeria de Sal perquè, a més de ser  blanc, ell ha tingut a veure també al conflicte i la policia no ho ha tingut en compte per a res. Spike Lee ens deixa a la nostra elecció si som partidaris del diàleg i la no violència, com Martin Luther King, o de la violència justificada, com Malcom X, i per aquest motiu pense que el títol és Haz lo que debas i no un altre. (Rubén Lozano Escartí, 4tA)

La responsabilitat de tot el que ha passat ha estat de Chicharra? Nosaltres en classe hem comentat que la culpa no s’hi poi atribuir a una persona simplement, perquè ell porta la idea, però, els que el segueixen, no són tan culpables com el que ho diu? A més a més, amb Chicharra a la pressó, ja s’ha acabat par sempre les històries i disputes entre negres i blancs? No, aixó no acabarà mai si per part de tots no volem, si no intentem, veure más enllà de la raç;a, de la cara, del físic, cal veure a la persona, veure qui hi ha dins de la pell negra, blanca, o mulata. Aixó tant n’és. (…)Quan la pel·lícula està en el final, Sal i Mookie apareixen de nou, donant-li Sal a Mookie els diners, ambdós enfadats, pero jo crec que més que I’un amb I’altre, amb tot el que ha passat que s’hagués pogut evitar, i també avergonyits tal volta per la seua actuació, i encara que I’un a I’altre no s’ho vulguen demostrar i admetre que tenen part de la culpa, cree que realment ho senten. (…)I en acabar apareixen dos texts escrits: un de Malcom X i I’altre de Martin Luther King, tots dos expresant el que ells havien defensat i pel que havien apostat. Quina postura és la mes correcta? (…) Des del meu punt de vista veig la conclusió clara: la violència no arriba enlloc, mentre que el diàleg és el millor mètode de comunicació. (Andrea Pérez Girbés 4tA)

A l’escena final amb els coreans es pot entendre que el coreà no diu que és  negre per salvar-se, perquè està clar que ell negre no és, però, d’alguna manera, tant ell com alguns dels protagonistes de la pel·lícula formen part d’un mateix conjunt, es poden ajudar mútuament i no tenen perquè discutir. Tots viuen al mateix lloc i passen la major part del temps junts; per tant, el millor per a tots és mantindre una situació agradable i pacífica. El coreà, per tant, actua de forma adequada, dient allò que és cert i no entrant en el joc de la violència. (Betlem Ortiz Campos, 4tA)

(Pel que fa a l’escena final amb els coreans) es pot interpretar que el coreà té por i per això diu que ell també és negre, per a protegir-se. Però des d’un altre punt de vista, el coreà no fa distincions; ell veu que també és “negre” i, en senyal de la seua sinceritat, li ofereix la mà. Aquest gest es pot interpretar com que els dos es troben en la mateixa situació, estan discriminats els dos, tan un per ser negre, com l’altre per ser coreà. (Ana Ekuaga, 4tA)

El significat de la cançó Fight the power, de Public Enemy, és que s’ha de lluitar contra el sistema que fa la diferència racial, que ú ha d’estar orgullós de ser com és i de la raça a què pertany. (…) Spike Lee vol explicar que la violència racial no apareix de sobte amb un problema gran, sinó que coses petites de cada dia, el no aguantar-se, no ajudar els altres o simplement no respectar el lloc on es troben, pot provocar que amb una espurna es faça un incendi. La pel·lícula, en la meua opinió, no és ni optimista ni pessimista, simplement vol advertir del que sol passar en barris on la gent no es respecta, encara que siguen de la mateixa raça. (Alicia Hervás García, 4tA)

Crec que Spike Lee ens vol dir que per arribar a un acord hem d’utilitzar el diàleg, fins arribar a una postura on les dues parts estiguen d’acord; de no ser així, passa el mateix que a la pel·lícula, que la violència i la destrossa passen a un primer pla. (Sergi Gimeno Felici, 4tA)

La postura de Martin Luther King és clarament igual que  la de Gandhi: a favor de la no-violència. La postura de Malcom X és a favor de la defensa violenta. Política i moralment en pareix la postura més adequada la de Martin Luther King. (Adrià  Girbés Ferrer, 4tA)

El racisme no porta res bo. I la violència sols duu més violència, i això no serveix, perquè en aqueixos moments perds el control i els nervis. (Inmaculada Marco Puchades, 4tA)

La violència no pot ser tractada amb més violència, perquè aquesta produeix una espiral que va a més. La clau de la convivència està en parlar i raonar amb els altres. (Bernat Escribá Gonçalves, 4tB)

Haz lo que debas (1989)

Juny 27, 2010

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La naranja mecánica

Abril 19, 2010

A l’assignatura de Psicopedagogia, i com a complement al tema 5, El Conductisme, hem vist la pel·lícula dirigida per Stanley Kubrick, La naranja mecánica, de 1972. Està basada en la novel·la homònima d’Anthony Burgess. Tracta d’uns adolescents que fan servir la violència com a mitjà de divertiment i per a viure emocions fortes. Un d’ells, Àlex,  és detingut per la policia i comdemnat a una pena de presó. Per a que li siga commutada la pena, se sotmet voluntàriament a un tractament revolucionari per a eliminar el reflex criminal, la tècnica Ludovico, i, així, poder recuperar la llibertat. Aquesta tècnica està basada en el condicionament clàssic. Però la pel·lícula no sols interessa per aquesta referència explícita a la psicologia, sinó  per la quantitat i la profunditat dels problemes polítics, socials i filosòfics que planteja.