Sobre l’avorriment i el ‘sentit del temps’ (Thomas Mann, La muntanya màgica)

Agost 16, 2016

Sobre l’essència de l’avorriment s’han estès diversos conceptes erronis. En conjunt es creu que l’interès i la novetat del contingut “fan passar” el temps, o sigui, que l’escurcen, mentre que la monotonia i la buidor n’afeixuguen i frenen el pas. Això no és ben bé exacte. Perquè encara que la buidor i la monotonia puguin allargar i fer “avorrits” els moments i les hores, els grans i els màxims espais de temps els disminueixen fins al no res. Inversament, un contingut ric i interessant és prou capaç d’escurçar i alleugerir les hores i també el dia, però comptat a gran escala confereix al pas del temps eixamplament, pes i solidesa, de manera que els anys rics en esdeveniments passen molt més a poc a poc que no els mísers, buits, lleus, els quals el vent s’enduu d’una bufada i passen volant. Allò que s’anomena avorriment, doncs, en el fons és més aviat una morbosa distracció del temps, a causa de la monotonia: amb la regularitat ininterrompuda, els grans lapses de temps s’encongeixen d’una manera esparveradora. Quan un dia és com tots, tots els dies són com un de qualsevol. I, amb uniformitat completa, la vida més llarga seria viscuda com si fos curtíssima i s’esvaniria sense adonar-nos-en. L’habituació és com l’adormiment o potser l’esllanguiment del sentit del temps, i si els anys de joventut es viuen a pleret, però la vida posterior sempre transcorre i avança més de pressa, això també ha de dependre per força de l’habituació. Sabem prou que intercalar costums diversos i nous és l’únic mitjà de mantenir la nostra vida, de refrescar el nostre sentit del temps, d’aconseguir, al capdavall, un rejoveniment, refermament, alentiment de la nostra vivència del temps i, amb això, la renovació de la sensació de viure. Aquesta és la finalitat del canvi de llocs i d’aires, del viatge al balneari, el restabliment que comporta la variació i l’episodi. Els primers dies d’una nova estada tenen un ritme jovenívol, això és, puixant i prolix –si fa no fa, són sis o vuit dies. Després, a mesura que van passant, en anar-se un “adaptant”, s’hi observa un escurçament progressiu: qui sent adhesió per la vida, o més ben dit, qui voldria adherir-se a ella, s’adona amb basarda que els dies tornen a començar a ser lleus i a escapolir-se; i la darrera setmana, en cas de ser-ne potser quatre, té una velocitat i fugacitat que fa por. Certament, haver reviscolat el sentit del temps aleshores ajuda a superar aquest episodi i es fa notar quan es retorna a la regularitat. Després del canvi, els primers dies a casa també es viuen d’una forma nova, prolixa i jovenívola, però només uns pocs, perquè un s’adapta més de pressa a la regularitat que no pas a la seva interrupció, i quan el sentit del temps viu el cansament de l’edat, o bé no ha estat mai gaire desenvolupat –un senyal de debilitat vital innata–, aleshores torna a adormir-se ràpidament i vint-i-quatre hores després ja és com si no s’hagués estat mai fora i, el viatge, com el somni d’una nit.

Thomas Mann, “Excurs sobre el sentit del temps”, en La muntanya màgica, cap. 4. Proa, Barcelona, 1994, pàgs. 131-132. Traducció de Carme Gala

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: