Kant i Nietzsche

Mai 18, 2014

[Transcric la resposta d’un alumne de segon de batxillerat a la qüestió 4 de l’examen d’història de la filosofia, la qual em sembla excel·lent]

 

“Estima les teues virtuts, doncs per elles periràs”

La harmoniosa pau respirada a la ciutat de Königsberg s’havia tornat a la casa d’lmmanuel tot un calvari des de fa uns anys. El seu fill Friedrich s’havia tornat una fera, un lleó, una bèstia que desobeïa tota ordre que provenia del seu pare i cada vegada quedava més allunyat de la seua germana. Malgrat que lmmanuel era professor de Filosofia, així com Friedrich volia ser-ho,
ambdós mantenien constants disputes i discussions que minvaven la vida familiar.
– Fill, per molt que vulgues, sota el meu sostre, les meues regles. Has d’actuar només de manera que pugues desitjar que la màxima de la teua acció es convertisca en una llei universal. És a dir, no faces als altres el que no vulgues per a tu.
– Parles de dignitat? Elisabeth no la mereix! Aquell que estiga dispost a merèixer dignitat, per ella haurà de lluitar, per ella s’haurà d’esforçar. Què ha fet ella? Mentre jo, amb la meua voluntat de poder, he hagut d’estendre les meues arrels cap les més profundes obscuritats per créixer ben alt ella s’ha limitat a esperar que tot li vinguera donat per gràcia divina. Mereixem, doncs, el mateix? Hauria de ser tractada per igual?
– Ets un immoral.
– Perdona pare, però la moral apareix com el que és, corn una autèntica enverinadora i calumniadora de la vida. Jo estime el meu bé i les meues accions perquè he creat la meua pròpia moral, subjectiva a diferència de la teua voluntat de convertir en categòricament imperativa tota moral donada, uniformant-la, restant-li valor i sobretot possibilitat de superació. Jo m’he edificat sobre el voler i no el deure, sobre el poder i no el creure. Però
mira’t, la teua disfressa moral amaga el teu esperit de teòleg, tu mateix has construït les teues cadenes.
Un tens silenci va poder ser respirat al saló de la casa, on ambdós, pare i fill, apareixien cada vegada més enfrontats l’un amb l’altre.
Passaren els anys i Friedrich acabaria els seus estudis, nomenat catedràtic als 24 anys era ja una ment privilegiada que res tenia a envejar a un pare vell i decadent, un camell perdut en un desert on la Raó havia aturat el temps per fer-se a ella mateixa eterna i immortal.
Aquesta Raó, desprevinguda, no esperava l’arribada d’un xiquet capaç de, amb un martell, fer tornar a girar la roda i fer-la girar i retornar eternament.
Una vegada, a casa, pare i fill tornaven a discutir. Aquesta vegada havia sigut Friedrich qui havia iniciat la conversa dispost a aplegar fins el final.
– Pare, la teua Crítica malgrat que necessària, s’ha quedat a mig camí. És cert que és un gran treball, però estàs equivocat. Corn va a ser capaç d’establir veritats la Raó sobre un món contínuament canviant? L’únic que ha tractat de fer la Raó és calmar la por humana a allò que està per venir, a l’esdevenir. Davant aquest temor, l’home creà la Metafísica. No creus?
Ell, derrotat i cansat, sense forces, li va preguntar:
– Doncs, definitivament què defenses?
Els seus ulls dibuixaren un somriure, i la seua boca es va il•luminar.
– El triomf de la vida. Jo sols vull arribar a veure la meua vida i a mi mateix amb tan bons ulls que no desitjara una altra cosa que aquesta confirmació i aquest segell últims i eterns.
Després d’açò, ell abandonaria la casa, flamant i vigorós com un sol matutí que eix entre les muntanyes obscures.

Francesc X. Teodoro Alandete 2BB

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: