Pensar

Juny 29, 2011

Maite Larrauri, La llibertat segon Hannah Arendt. Tàndem, València, 2001. Col. Filosofia per a profans, 3. Il•lustracions de Max. Pàgs. 20-31.

En la introducció de La vida de l’esperit, Arendt afirma que un dels motius que la va portar a escriure aquell llibre va ser el procés judicial a Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS i un dels majors criminals nazis, partidari de la Solució Final o de l’extermini total dels jueus. El judici es va celebrar a Jerusalem i Hannah Arendt el va seguir de molt a prop en qualitat de periodista del New Yorker.
La crònica d’Arendt recull la seua pròpia reacció davant les respostes que Eichmann donava en el judici. La impressionava la quantitat de coses superficials que l’acusat podia arribar a dir, el conjunt d’estereotips, frases fetes o clixés amb els quals s’expressava. Tantes banalitats, tants llocs comuns anodins posaven de manifest una gran manca d’autenticitat, com si els actes pels quals era jutjat no hagueren estat motivats per cap tipus de reflexió, com si l’obediència als seus superiors, en la qual es justificava, fóra la conseqüència d’un llenguatge que li haguera impedit veure la realitat. A Hannah Arendt, un ser tan insignificant acabava per semblar-li ridícul i confessava no haver pogut contenir la riallada quan llegia les actes del procés. Aquelles riallades mai no li serien perdonades; la titlaran d’antisionista i la polèmica que desencadenaren la va perseguir la resta de la seua vida.
Arendt descobreix en Eichmann una persona vulgar, no un monstre ni un dimoni. És fàcil comprendre que molts dels que eren perseguits per Eichmann preferesquen considerar-lo un enemic grandiós. Però en la mirada d’Arendt és un ésser humà petit i mediocre. Per això, en els seus articles per al New Yorker va parlar de la “banalitat del mal”.
Aquesta mateixa conclusió és la que empeny Arendt a preguntar-se per l’origen del mal. Què és el que fa que algunes persones es comporten d’aquesta manera? Per què alguns éssers humans semblen incapaços de distingir el bé del mal? Si una de les característiques d’Eichmann era la seua manca de reflexió, ¿está relacionada la facultat de pensar amb la capacitat de distingir el bé del mal? Arendt, que s’inclina cap a aquesta darrera hipòtesi, es planteja aleshores analitzar en què consisteix el fet de pensar.
El llenguatge comú, en el qual s’expressa el sentit comú, és un conjunt de significats compartits que unifiquen l’experiència humana. Les paraules de la llengua amb les quals ens expressem han estat, sense dubte, fruit de l’esforç humà per donar sentit al món, i contenen pensaments concentrats. Ara bé, amb el pas del temps, les paraules acaben petrificant-se o congelant-se perquè, lluny ja de l’experiència que les va originar, passen, de tenir un sentit vinculat a una situació concreta, a adquirir un significat general. El significat de les paraules subsumeix un cúmul d’esdeveniments en els quals queda esborrada tota petjada de particularitat.
En algunes ocasions, la nostra experiència no pot ser copsada per les paraules generals sense que alguna cosa ens semble dissonant. Ens mostrem insatisfets amb l’instrument simbòlic que tenim a la nostra disposició, i comencem a pensar.

Pensar és una activitat que fan persones molt diverses, en alguns moments del dia o en algunes situacions de la seua vida. Ho fan en moments de meditació, durant els quals són arrossegades cap a un estat de capficament, cap a un passeig solitari o, potser, cap a la contemplació de la mar. Es pregunten aleshores en què consisteix l’amor, o si allò al qual tothom anomena democràcia ho és realment, o, més senzillament, si el que construeixen els arquitectes mereix el nom de “casa”.
El que passa llavors és que intervé “el vent del pensament”: peguem i peguem voltes a l’entorn d’un problema i es fluïdifiquen i descongelen els sentits petrificats de les paraules. No s’hi obtenen resultats definitius i absoluts, no s’hi troben veritats com fa la ciència. Pensar és una activitat més semblant a la que realitzava Penèlope, que teixia durant el dia i desfeia el que havia teixit durant la nit. Però, malgrat l’absència de conclusions definitives, pensar ens impedeix ser crèduls i obedients, no serem tan fàcils a convèncer pel que diuen els altres o pel que dicten les modes o pels discursos oficials. Haurem esdevingut més atents envers allò particular, ens haurem allunyat de les creences comunes.
Això no significa que Arendt estiga d’acord amb la dita tan repetida “pensar ens fa lliures”: pensar tan sols no ens fa lliures perquè la llibertat es mostra en l’acció, en la intervenció en el món per a fer aparèixer quelcom que prèviament no existia. Pensar és un exercici en soledat, mentre que ser lliure és actuar, i això reclama la participació d’altres éssers humans.
Pensar i actuar són dues coses completament diferents, però poden trobar-se juntes en alguna ocasió, igual que la teoria i la pràctica. Arendt creu que hi ha una possibilitat d’unió: quan emetem judicis i els exposem en públic, a través de l’exercici de la llibertat de parlar o d’escriure.
Tanmateix, es necessari establir algunes distincions. Tot judici és judici d’allò particular. Diem “això m’agrada”, “això està malament”, “això és bonic”. El que fem normalment quan emetem judicis és aplicar a una situació concreta un valor o un criteri general. Sobre la base d’allò que la societat entén per valentia jutgem si aquest o aquell són valents. Quan jutgem, la majoria de les vegades ho fem d’aquesta manera, però Arendt pensa que això és més un prejudici que un judici, en la mesura en que jutgem allò concret, però no el criteri mitjançant el qual jutgem, o l’adequació d’aquesta particularitat al criteri general. Els prejudicis són una espècie de protecció, com ho són les paraules i els seus sentits congelats en relació als requeriments de la realitat, sempre canviant. Davant de qualsevol situació no podem preguntar-nos per la validesa de les paraules o dels criteris. La funció dels prejudicis és protegir-nos d’haver d’estar sempre pensant.
Ara bé, també hi ha situacions crítiques, en les quals tothom es deixa portar irreflexivament i pensar esdevé aleshores peremptori. És just el moment de produir judicis. Un judici és enfrontar-se a allò particular com a alguna cosa nova sobre la qual no es té un criteri: examinar atentament un assumpte i deixar que la seua realitat ens assalte. El vent del pensament permet al mateix temps jutjar alguna cosa concreta i convertir-la en exemple d’allò que volem afirmar. Un judici és, posem per cas, “la valentia és Aquil•les” (ací el particular és el predicat).
Quan exposem un judici en públic, el pensament és crític i demolidor, perquè desfà valors generals amb els quals tothom jutja. Fem aparèixer una cosa nova en el món comú. I esperem que altres éssers humans entenguen el que diem, secunden el nostre judici. Actualitzem un pensament, fem un exercici de llibertat perquè hem con-vertit el nostre pensament en discurs públic.
Així, pensar pot arribar a ser perillós, no perquè hi haja pensaments perillosos, sinó perquè el simple fet de pensar ja ho és quan destrueix el que molts diuen irreflexivament. Altre tipus de perill ve de no pensar: l’adhesió immediata a les regles de conducta d’una societat, siguen quines siguen; l’obediència a una ordre, siga quina siga aquesta ordre. Eichmann es va protegir del perill de pensar i per això justament va esdevenir perillós per a milions d’éssers humans.
Durant el segle passat, el nihilisme es va interpretar com una catàstrofe, ja que la desvalorització dels principis sobre els quals s’assentava la societat patriarcal i decimonònica arrossegà amb si mateix una devaluació general de tots els valors. Ara bé, la reacció que a vegades reclama el retorn de criteris generals (“educar en valors” diu encara avui, a principis del segle XXI, el discurs pedagògic oficial) pressuposa que tan sols hi ha una manera de jutjar: el prejudici. Pel contrari —diu Hannah Arendt— el que seria vertaderament una catàstrofe és que els humans foren incapaços de jutjar les coses per si mateixos, és a dir, de pensar tot dient públicament i amb valentia allò que pensen.

Pensar té, inevitablement, un efecte destructiu; soscava tots els criteris establerts, tots els valors i pautes del bé i del mal, en suma, tots els hàbits i regles de conducta que són objecte de la moral i de l’ètica. Aquests pensaments congelats, sembla dir-nos Sòcrates, són tan a l’abast que els poden utilitzar fins i tot mentre dormiu; però si el vent del pensament, que ara bufaré sobre vosaltres, us trau del son i us deixa totalment desperts i vius, aleshores us adonareu que a les mans no us queden més que perplexitats i que el màxim que podeu fer es compartir-les els uns amb els altres”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: