Kant y las paragüeras (Elisa Beni, eldiario.es, 06/05/2017)

Mai 18, 2017

“Las elecciones individuales y el ejercicio de la libertad no están exonerados de un sentido moral. No todo aquello que elija el individuo es moralmente aceptable. La moral no es un concepto religioso, sino una conquista de la especie que nos ha permitido mejorar nuestra vida en sociedad desde los albores del homo sapiens hasta la actualidad. Ya es hora de explicar que la pretendida facultad de las mujeres para elegir prostituirse, o alquilar sus úteros o someterse a cualquier otra clase de explotación sexual, no es una opción moralmente aceptable. No lo es desde el punto de vista de la moral individual pero tampoco desde la moral social y desde esta última se lo reprochamos, porque sus opciones personales repercuten en el cuerpo social y en la posición que el resto de las mujeres ocupamos.

Kant -el filósofo de la moral de la razón- formuló su imperativo categórico para expresar la fórmula que el individuo debería utilizar para valorar si su elección personal es una elección moralmente aceptable. “Actúa de modo y manera que la máxima de tu voluntad pueda ser elevada a categoría de ley universal”, afirmó en una de sus formulaciones. Así vendríamos a que la opción de una mujer aislada sobre, por ejemplo, ganarse su vida cobrando por tener relaciones sexuales sería moralmente buena si la máxima “ganarse la vida cobrando por sexo con desconocidos es bueno” pudiera ser elevada a ley que sirviera como aserto moral universal y que tal opción pudiera devenir en norma de vida general. Aún no han encontrado los interesados en mantener este mercado forma de convencernos de que prostituirse sea una opción moral que mayoritariamente favorezca a las mujeres en general. Están en ello.”

Elisa Beni. http://www.eldiario.es/zonacritica/Kant-paragueras_6_640845916.html


Olympe de Gouges (Montalban, 7 de maig del 1748 – París, 3 de novembre del 1793)

Mai 7, 2017
269 años del nacimiento de Olympe de Gouges, la indomable que escandalizó a los revolucionarios franceses

Jean-Luc Nancy: els reptes del pensament filosòfic actual

Març 18, 2017

Para la filosofía, nada viene dado. Ningún significado puede considerarse evidente. Por ejemplo, no se puede hablar de “hombre”, de “sociedad” o de “ciencia” como si cada una de estas palabras designase una realidad bien identificada. El desafío consiste precisamente en no aferrarse a ninguna identidad adquirida. Para el filósofo, nada puede darse por sentado. En cada momento, hay que reconsiderar los significados preconcebidos y establecidos, y abrir otras posibilidades.

(Elena Cué, entrevista a Jean-Luc Nancy)

http://www.alejandradeargos.com/index.php/es/completas/9-invitados-con-arte/579-entrevista-a-jean-luc-nancy


Zygmunt Bauman (1925-2017)

febrer 19, 2017

zygmunt-bauman-de-jordi-belver-1925-2017


Distinció entre conèixer i pensar (Hannah Arendt)

Setembre 7, 2016

En traçar una  línia divisòria entre veritat i significat, entre conèixer i pensar, i insistir en la seua importància, no pretenc negar la connexió entre la cerca del significat que duu a terme el pensament i la cerca de la veritat, pròpia del coneixement. En formular la pregunta del significat, que manca de resposta, els homes es mostren com a éssers interrogants. Darrere de totes les preguntes cognitives per a les quals els homes troben resposta aguaiten les que no la tenen, que semblen completament ocioses i com a tals han sigut sempre denunciades.

Hannah Arendt, La vida de l’esperit.


Sobre l’avorriment i el ‘sentit del temps’ (Thomas Mann, La muntanya màgica)

Agost 16, 2016

Sobre l’essència de l’avorriment s’han estès diversos conceptes erronis. En conjunt es creu que l’interès i la novetat del contingut “fan passar” el temps, o sigui, que l’escurcen, mentre que la monotonia i la buidor n’afeixuguen i frenen el pas. Això no és ben bé exacte. Perquè encara que la buidor i la monotonia puguin allargar i fer “avorrits” els moments i les hores, els grans i els màxims espais de temps els disminueixen fins al no res. Inversament, un contingut ric i interessant és prou capaç d’escurçar i alleugerir les hores i també el dia, però comptat a gran escala confereix al pas del temps eixamplament, pes i solidesa, de manera que els anys rics en esdeveniments passen molt més a poc a poc que no els mísers, buits, lleus, els quals el vent s’enduu d’una bufada i passen volant. Allò que s’anomena avorriment, doncs, en el fons és més aviat una morbosa distracció del temps, a causa de la monotonia: amb la regularitat ininterrompuda, els grans lapses de temps s’encongeixen d’una manera esparveradora. Quan un dia és com tots, tots els dies són com un de qualsevol. I, amb uniformitat completa, la vida més llarga seria viscuda com si fos curtíssima i s’esvaniria sense adonar-nos-en. L’habituació és com l’adormiment o potser l’esllanguiment del sentit del temps, i si els anys de joventut es viuen a pleret, però la vida posterior sempre transcorre i avança més de pressa, això també ha de dependre per força de l’habituació. Sabem prou que intercalar costums diversos i nous és l’únic mitjà de mantenir la nostra vida, de refrescar el nostre sentit del temps, d’aconseguir, al capdavall, un rejoveniment, refermament, alentiment de la nostra vivència del temps i, amb això, la renovació de la sensació de viure. Aquesta és la finalitat del canvi de llocs i d’aires, del viatge al balneari, el restabliment que comporta la variació i l’episodi. Els primers dies d’una nova estada tenen un ritme jovenívol, això és, puixant i prolix –si fa no fa, són sis o vuit dies. Després, a mesura que van passant, en anar-se un “adaptant”, s’hi observa un escurçament progressiu: qui sent adhesió per la vida, o més ben dit, qui voldria adherir-se a ella, s’adona amb basarda que els dies tornen a començar a ser lleus i a escapolir-se; i la darrera setmana, en cas de ser-ne potser quatre, té una velocitat i fugacitat que fa por. Certament, haver reviscolat el sentit del temps aleshores ajuda a superar aquest episodi i es fa notar quan es retorna a la regularitat. Després del canvi, els primers dies a casa també es viuen d’una forma nova, prolixa i jovenívola, però només uns pocs, perquè un s’adapta més de pressa a la regularitat que no pas a la seva interrupció, i quan el sentit del temps viu el cansament de l’edat, o bé no ha estat mai gaire desenvolupat –un senyal de debilitat vital innata–, aleshores torna a adormir-se ràpidament i vint-i-quatre hores després ja és com si no s’hagués estat mai fora i, el viatge, com el somni d’una nit.

Thomas Mann, “Excurs sobre el sentit del temps”, en La muntanya màgica, cap. 4. Proa, Barcelona, 1994, pàgs. 131-132. Traducció de Carme Gala


Gustavo Bueno (1924-2016)

Agost 8, 2016

Gustavo Bueno (1924-2016)

http://www.publico.es/culturas/fallece-asturias-91-anos-filosofo.html


L’èxit educatiu de Finlàndia (Michael Moore)

Agost 4, 2016

Sobre els prejudicis culturals

Juny 11, 2016

 


A les meues ‘calimeres’ de Sociologia

Mai 27, 2016

IMG_2441

Ha estat molt agradable treballar amb totes vosaltres. Amb personetes així, ú no té ganes d’acabar el curs. Sóu responsables i molt agraïdes. Vos desitge sort, que continueu sent tan bones persones i que la vida vos somriga. Fins sempre!