• Activitat de definició de termes (qüestió 2), pàgina 74, número 7: Defineix el terme Idea del Bé, partint de la informació oferta pel text, i completant-la amb el coneixement que tingues de la filosofia de l’autor.
• Activitat de definició de termes (qüestió 2), pàgina 89, número 5: Defineix el terme Idees, partint de la informació oferta pel text, i completant-la amb el coneixement que tingues de la filosofia de l’autor.
• Activitat de definició de termes (qüestió 2), pàgina 89, número 6: Defineix el terme Imatges, partint de la informació oferta pel text, i completant-la amb el coneixement que tingues de la filosofia de l’autor.
• Activitat de definició de termes (qüestió 2), pàgina 90, número 10: Defineix el terme Hipòtesis, partint de la informació oferta pel text, i completant-la amb el coneixement que tingues de la filosofia de l’autor.
• Activitat de síntesi d’un text (qüestió 1), pàgina 91, número 13: Sintetitza les idees del text mostrant en el teu resum l’estructura argumentativa o expositiva desenvolupada per l’autor. En aquest cas, es tracta d’un text argumentatiu, i cal que a la resposta apareguen el tema, la tesi i els arguments o raons que dona per a afirmar la tesi.

En la introducció de La vida de l’esperit, Arendt afirma que un dels motius que la va portar a escriure aquell llibre va ser el procés judicial a Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS i un dels majors criminals nazis, partidari de la Solució Final o de l’extermini total dels jueus. El judici es va celebrar a Jerusalem i Hannah Arendt el va seguir de molt a prop en qualitat de periodista del New Yorker.
La crònica d’Arendt recull la seua pròpia reac¬ció davant les respostes que Eichmann donava en el judici. La impressionava la quantitat de coses superficials que l’acusat podia arribar a dir, el conjunt d’estereotips, frases fetes o clixés amb els quals s’expressava. Tantes banalitats, tants llocs comuns anodins posaven de manifest una gran manca d’autenticitat, com si els actes pels quals era jutjat no hagueren estat motivats per cap tipus de reflexió, com si l’obediència als seus superiors, en la qual es justificava, fóra la conseqüència d’un llenguatge que li haguera impedit veure la realitat. A Hannah Arendt, un ser tan insignificant acabava per semblar-li ridícul i confessava no haver pogut con¬tenir la riallada quan llegia les actes del procés. Aquelles riallades mai no li serien perdonades; la titlaran d’antisionista i la polèmica que desencadenaren la va perseguir la resta de la seua vida.
Arendt descobreix en Eichmann una persona vulgar, no un monstre ni un dimoni. És fàcil com¬prendre que molts dels que eren perseguits per Eichmann preferesquen considerar-lo un enemic grandiós. Però en la mirada d’Arendt és un ésser humà petit i mediocre. Per això, en els seus articles per al New Yorker va parlar de la “banalitat del mal”.
Aquesta mateixa conclusió és la que empeny Arendt a preguntar-se per l’origen del mal. Què és el que fa que algunes persones es comporten d’aquesta manera? Per què alguns éssers humans semblen incapaços de distingir el bé del mal? Si una de les característiques d’Eichmann era la seua manca de reflexió, ¿está relacionada la facultat de pensar amb la capacitat de distingir el bé del mal? Arendt, que s’inclina cap a aquesta darrera hipòte¬si, es planteja aleshores analitzar en què consisteix el fet de pensar.
El llenguatge comú, en el qual s’expressa el sentit comú, és un conjunt de significats compartits que unifiquen l’experiència humana. Les paraules de la llengua amb les quals ens expressem han estat, sense dubte, fruit de l’esforç humà per donar sentit al món, i contenen pensaments concentrats. Ara bé, amb el pas del temps, les paraules acaben petrificant-se o congelant-se perquè, lluny ja de l’experiència que les va originar, passen, de tenir un sentit vinculat a una situació concreta, a adquirir un significat general. El signi¬ficat de les paraules subsumeix un cúmul d’esdeveniments en els quals queda esborrada tota petjada de particularitat.
En algunes ocasions, la nostra experiència no pot ser copsada per les paraules generals sense que alguna cosa ens semble dissonant. Ens mostrem insatisfets amb l’instrument simbòlic que tenim a la nostra disposició, i comencem a pensar.

Pensar és una activitat que fan persones molt diverses, en alguns moments del dia o en algunes situacions de la seua vida. Ho fan en moments de meditació, durant els quals són arrossegades cap a un estat de capficament, cap a un passeig solitari o, potser, cap a la contemplació de la mar. Es pregun¬ten aleshores en què consisteix l’amor, o si allò al qual tothom anomena democràcia ho és realment, o, més senzillament, si el que construeixen els arquitectes mereix el nom de “casa”.
El que passa llavors és que intervé “el vent del pensament”: peguem i peguem voltes a l’entorn d’un problema i es fluïdifiquen i descongelen els sentits petrificats de les paraules. No s’hi obtenen resultats definitius i absoluts, no s’hi troben veritats com fa la ciència. Pensar és una activitat més sem¬blant a la que realitzava Penèlope, que teixia durant el dia i desfeia el que havia teixit durant la nit. Però, malgrat l’absència de conclusions definitives, pensar ens impedeix ser crèduls i obedients, no serem tan fàcils a convèncer pel que diuen els altres o pel que dicten les modes o pels discursos oficials. Haurem esdevingut més atents envers allò particular, ens haurem allunyat de les creences comunes.
Això no significa que Arendt estiga d’acord amb la dita tan repetida “pensar ens fa lliures”: pensar tan sols no ens fa lliures perquè la llibertat es mostra en l’acció, en la intervenció en el món per a fer aparèixer quelcom que prèviament no existia. Pensar és un exercici en soledat, mentre que ser lliure és actuar, i això reclama la participació d’altres éssers humans.
Pensar i actuar són dues coses completament diferents, però poden trobar-se juntes en alguna ocasió, igual que la teoria i la pràctica. Arendt creu que hi ha una possibilitat d’unió: quan emetem judicis i els exposem en públic, a través de l’exercici de la llibertat de parlar o d’escriure.
Tanmateix, es necessari establir algunes dis¬tincions. Tot judici és judici d’allò particular. Diem “això m’agrada”, “això està malament”, “això és bonic”. El que fem normalment quan emetem judicis és aplicar a una situació concreta un valor o un criteri general. Sobre la base d’allò que la societat entén per valentia jutgem si aquest o aquell són valents. Quan jutgem, la majoria de les vegades ho fem d’aquesta manera, però Arendt pensa que això és més un prejudici que un judici, en la mesura en que jutgem allò concret, però no el criteri mitjançant el qual jutgem, o l’adequació d’aquesta particularitat al criteri general. Els prejudicis són una espècie de protecció, com ho són les paraules i els seus sentits congelats en relació als requeriments de la realitat, sempre canviant. Davant de qualsevol situació no podem preguntar-nos per la validesa de les paraules o dels criteris. La funció dels prejudicis és protegir-nos d’haver d’estar sempre pensant.
Ara bé, també hi ha situacions crítiques, en les quals tothom es deixa portar irreflexivament i pensar esdevé aleshores peremptori. És just el moment de produir judicis. Un judici és enfrontar-se a allò particular com a alguna cosa nova sobre la qual no es té un criteri: examinar atentament un assumpte i deixar que la seua realitat ens assalte. El vent del pensament permet al mateix temps jutjar alguna cosa concreta i convertir-la en exemple d’allò que volem afirmar. Un judici és, posem per cas, “la valentia és Aquil•les” (ací el particular és el predicat).
Quan exposem un judici en públic, el pensa¬ment és crític i demolidor, perquè desfà valors generals amb els quals tothom jutja. Fem aparèixer una cosa nova en el món comú. I esperem que altres éssers humans entenguen el que diem, secunden el nostre judici. Actualitzem un pensa¬ment, fem un exercici de llibertat perquè hem con-vertit el nostre pensament en discurs públic.
Així, pensar pot arribar a ser perillós, no perquè hi haja pensaments perillosos, sinó perquè el simple fet de pensar ja ho és quan destrueix el que molts diuen irreflexivament. Altre tipus de perill ve de no pensar: l’adhesió immediata a les regles de conducta d’una societat, siguen quines siguen; l’obediència a una ordre, siga quina siga aquesta ordre. Eichmann es va protegir del perill de pensar i per això justament va esdevenir perillós per a milions d’éssers humans.
Durant el segle passat, el nihilisme es va inter¬pretar com una catàstrofe, ja que la desvalorització dels principis sobre els quals s’assentava la societat patriarcal i decimonònica arrossegà amb si mateix una devaluació general de tots els valors. Ara bé, la reacció que a vegades reclama el retorn de criteris generals (“educar en valors” diu encara avui, a principis del segle XXI, el discurs pedagògic oficial) pressuposa que tan sols hi ha una manera de jutjar: el prejudici. Pel contrari —diu Hannah Arendt— el que seria vertaderament una catàstrofe és que els humans foren incapaços de jutjar les coses per si mateixos, és a dir, de pensar tot dient públicament i amb valentia allò que pensen.

“Pensar té, inevitablement, un efecte destruc¬tiu; soscava tots els criteris establerts, tots els valors i pautes del bé i del mal, en suma, tots els hàbits i regles de conducta que són objecte de la moral i de l’ètica. Aquests pensaments congelats, sembla dir-nos Sòcrates, són tan a l’abast que els poden utilitzar fins i tot mentre dormiu; però si el vent del pensament, que ara bufaré sobre vosaltres, us trau del son i us deixa totalment desperts i vius, aleshores us adona¬reu que a les mans no us queden més que perplexi¬tats i que el màxim que podeu fer es compartir-les els uns amb els altres”.

Però ahí és on està el problema. Vegeu el següent video sobre les manifestacions dels “indignats” del 15  M, a Barcelona, davant del Parlament de Catalunya.

http://youtu.be/gL7QbfIU5IA

http://www.elpais.com/articulo/madrid/justicia/avala/prohibicion/marcha/atea/danar/libertad/religiosa/elpepuespmad/20110421elpmad_1/Tes

Marcel Coderch ha publicat un article d’opinió al diari El País (14 d’abril de 2011), on aplica aquesta teoria a l’accident nuclear de Fukushima (Japó) i fa una reflexió molt interessant sobre les necessitats humanes de l’energia nuclear.
http://www.elpais.com/articulo/opinion/cisne/negro/nuclear/elpepiopi/20110414elpepiopi_11/Tes

Més informació sobre Nassim Nicholas Taleb, el cigne negre, el problema de la inducció i les probabilitats matemàtiques:
http://jmonzo.blogspot.com/2008/03/el-cisne-negro-de-nassim-nicholas-taleb.html

Font: diari El País, 2 de maig de 2011

Vos recomane el reportatge de TVE sobre el fenomen editorial protagonitzat per un llibret del nonagenari Stéphane Hessel, “¡Indignaos!”, que denuncia els retrocesos socials de l’estat de benestar i la pèrdua de valors ètics, i que tenen com a conseqüència un augment de les desigualtats socials i de l’explotació insostenible dels recursos naturals. Entre els entrevistats està el filòsof José Antonio Marina, que fa un diagnòstic molt interessant sobre l’actual passivitat social i política.

http://www.youtube.com/watch?v=zf1RGoHOJ_M

Trainspotting (Gran Bretanya, 1996)

Director: Danny Boyle.

Guió: John Hodge, basat en la novel·la homònima d’Irvine Welsh.

Fotografia: Brian Tufano

Muntatge: Masahiro Hirakubo.

Vestuari: Rachael Fleming.

Protagonistes: Ewan McGregor (Mark Renton), Robert Carlyle (Frankie Begbie), Jonny Lee Miller (Sick Boy), Ewen Bremner (Spud), Kelly MacDonald (Diane), Kevin McKidd (Tommy).

Durada: 94 min.

Més informació: http://www.imdb.es/title/tt0117951/

Trainspotting conta la vida d’una colla d’amics, alguns d’ells enganxats a l’heroïna, cap als darrers anys de la seua joventut. Arribats a l’edat en què tenen autonomia per a poder elegir la seua vida i decidir què volen fer amb ella, es troben amb uns models, heretats de la generació que els ha precedit (la dels pares, la de l’escola, la de la política, la de la societat), que no tenen cap atractiu ni representen res de positiu ni de desitjable per a ells. La qual cosa els duu a no elegir res del que la societat els ofereix. Aquesta postura crítica queda ben patent només començar la pel·lícula, en aquestes paraules del personatge protagonista, Mark Renton:

Elige la vida. Elige un empleo. Elige una carrera. Elige una familia. Elige un televisor grande que te cagas. Elige lavadoras, coches, equipos de compact disc y abrelatas eléctricos. Elige la salud, colesterol bajo y seguros dentales. Elige pagar hipotecas a interés fijo. Elige un piso piloto. Elige a tus amigos. Elige ropa deportiva y maletas a juego. Elige pagar a plazos un traje de marca en una amplia gama de putos tejidos. Elige bricolaje y preguntarte quién coño eres los domingos por la mañana. Elige sentarte en el sofá a ver tele-concursos que embotan la mente y aplastan el espíritu mientras llenas tu boca de puta comida basura. Elige pudrirte de viejo cagándote y meándote encima en un asilo miserable, siendo una carga para los niñatos egoístas y hechos polvo que has engendrado para reemplazarte. Elige tu futuro. Elige la vida… ¿pero por qué iba yo a querer hacer algo así? Yo elegí no elegir la vida: elegí otra cosa. ¿Y las razones? No hay razones. ¿Quién necesita razones cuando tienes heroína?

El problema d’aquesta no-elecció és que tampoc no resol el problema de la vida: fer allò que done sentit a la teua existència i et permeta atènyer la felicitat. No és gens atractiva ni agradable la vida de l’heroïnòman (la pel·lícula ens ho mostra ben clarament: dependència, aïllament social, desinterès i projectes de vida, sobredosis, hepatitis i sida,…). La societat tampoc no sap què fer amb ells ni amb tota la gent que diu no a les formes socialment acceptades de vida. És clar que la societat no els nega el seu ajut, en forma d’assistència sanitària, prestacions d’atur i programes de desintoxicació amb metadona; però no els
proposa cap altra alternativa. Mark Renton vol sortir d’aquest carreró sense sortida, i finalment intenta integrar-se a la societat, elegint la vida, ço és, elegeix dur un estil normal de vida. I per fer-ho, ha de trair els seus amics furtant-los els diners que han obtingut de la venda de jaco (heroïna). Però tampoc no semblen massa engrescadores les seues paraules finals:

Lo cierto es que soy una mala persona, pero eso va a cambiar, yo voy a cambiar. Es la última vez que hago algo así. Ahora voy a reformarme y dejar esto atrás, ir por el buen camino y elegir la vida. Estoy deseándolo, voy a ser igual que vosotros. El trabajo, la familia, el televisor grande que te cagas, la lavadora, el coche, el equipo de compact disc y el abrelatas eléctrico, buena salud, colesterol bajo, seguro dental, hipoteca, piso piloto, ropa deportiva, traje de marca, bricolaje, teleconcursos, comida basura, niños, paseos por el parque, jornada de nueve a cinco, jugar bien al golf, lavar el coche, jerseys elegantes, navidades en familia, planes de pensiones, desgravación fiscal… ir tirando mirando hacia delante hasta el día en que la palmes.

Descarrega’t ací les activitats sobre la pel·lícula.