Trainspotting (Gran Bretanya, 1996)
Director: Danny Boyle.
Guió: John Hodge, basat en la novel·la homònima d’Irvine Welsh.
Fotografia: Brian Tufano
Muntatge: Masahiro Hirakubo.
Vestuari: Rachael Fleming.
Protagonistes: Ewan McGregor (Mark Renton), Robert Carlyle (Frankie Begbie), Jonny Lee Miller (Sick Boy), Ewen Bremner (Spud), Kelly MacDonald (Diane), Kevin McKidd (Tommy).
Durada: 94 min.
Més informació: http://www.imdb.es/title/tt0117951/
Trainspotting conta la vida d’una colla d’amics, alguns d’ells enganxats a l’heroïna, cap als darrers anys de la seua joventut. Arribats a l’edat en què tenen autonomia per a poder elegir la seua vida i decidir què volen fer amb ella, es troben amb uns models, heretats de la generació que els ha precedit (la dels pares, la de l’escola, la de la política, la de la societat), que no tenen cap atractiu ni representen res de positiu ni de desitjable per a ells. La qual cosa els duu a no elegir res del que la societat els ofereix. Aquesta postura crítica queda ben patent només començar la pel·lícula, en aquestes paraules del personatge protagonista, Mark Renton:
Elige la vida. Elige un empleo. Elige una carrera. Elige una familia. Elige un televisor grande que te cagas. Elige lavadoras, coches, equipos de compact disc y abrelatas eléctricos. Elige la salud, colesterol bajo y seguros dentales. Elige pagar hipotecas a interés fijo. Elige un piso piloto. Elige a tus amigos. Elige ropa deportiva y maletas a juego. Elige pagar a plazos un traje de marca en una amplia gama de putos tejidos. Elige bricolaje y preguntarte quién coño eres los domingos por la mañana. Elige sentarte en el sofá a ver tele-concursos que embotan la mente y aplastan el espíritu mientras llenas tu boca de puta comida basura. Elige pudrirte de viejo cagándote y meándote encima en un asilo miserable, siendo una carga para los niñatos egoístas y hechos polvo que has engendrado para reemplazarte. Elige tu futuro. Elige la vida… ¿pero por qué iba yo a querer hacer algo así? Yo elegí no elegir la vida: elegí otra cosa. ¿Y las razones? No hay razones. ¿Quién necesita razones cuando tienes heroína?
El problema d’aquesta no-elecció és que tampoc no resol el problema de la vida: fer allò que done sentit a la teua existència i et permeta atènyer la felicitat. No és gens atractiva ni agradable la vida de l’heroïnòman (la pel·lícula ens ho mostra ben clarament: dependència, aïllament social, desinterès i projectes de vida, sobredosis, hepatitis i sida,…). La societat tampoc no sap què fer amb ells ni amb tota la gent que diu no a les formes socialment acceptades de vida. És clar que la societat no els nega el seu ajut, en forma d’assistència sanitària, prestacions d’atur i programes de desintoxicació amb metadona; però no els
proposa cap altra alternativa. Mark Renton vol sortir d’aquest carreró sense sortida, i finalment intenta integrar-se a la societat, elegint la vida, ço és, elegeix dur un estil normal de vida. I per fer-ho, ha de trair els seus amics furtant-los els diners que han obtingut de la venda de jaco (heroïna). Però tampoc no semblen massa engrescadores les seues paraules finals:
Lo cierto es que soy una mala persona, pero eso va a cambiar, yo voy a cambiar. Es la última vez que hago algo así. Ahora voy a reformarme y dejar esto atrás, ir por el buen camino y elegir la vida. Estoy deseándolo, voy a ser igual que vosotros. El trabajo, la familia, el televisor grande que te cagas, la lavadora, el coche, el equipo de compact disc y el abrelatas eléctrico, buena salud, colesterol bajo, seguro dental, hipoteca, piso piloto, ropa deportiva, traje de marca, bricolaje, teleconcursos, comida basura, niños, paseos por el parque, jornada de nueve a cinco, jugar bien al golf, lavar el coche, jerseys elegantes, navidades en familia, planes de pensiones, desgravación fiscal… ir tirando mirando hacia delante hasta el día en que la palmes.
Descarrega’t ací les activitats sobre la pel·lícula.
